Potser és el millor que m’ha passat mai com a escriptor: que alguna cosa que ha sortit del meu cap s’hagi incrustat en la consciència social que m’envolta. La sensació que sento davant la quantitat de gent que em diu, encara ara, «jo també soc d’els altres catalans» és impagable. De vegades diuen soc, o vinc, o provinc, etc., però generalment diuen soc. La meva fama sobre temes d’immigració és immerescuda, és només gràcies al llibre Els altres catalans. I no és una falsa humilitat reconèixer-ho. Cria fama i posa’t a jeure. Mai he estat ni ho sóc ara un científic, un estudiós, un investigador. Soc un observador i prou. Per ser un bon científic t’has de perdre hores i hores entre barems, estadístiques i comparacions. Per observar, en canvi, només cal deixar-te anar, veure com passen les coses, practicar una mena de ganduleria estàtica.

Francesc Candel, pròleg a la reedició (2002) d’Els altres catalans (1964)

Aquells versos meus cridaren l’atenció, i tot seguit s’escampà la notícia: «Es petit de can Mollet és poeta!» De poeta, en tenia el que en té tothom, i no res més. Però solen dir: «Cria fama, i posa’t a jeure»; i efectivament, ja no em vaig desllapissar l’anomenada de poeta; i prou maldecaps que em dugué, perquè prest començaren a demanar-me poesies per a festes commemoratives, i em vaig veure sovint a esprémer l’escassíssim suc de la inspiració per a presentar-lo en forma de versos a l’admiració del públic ciutadellenc, embadocat davant aquell «poeta» de dotze anys, que feia la mida d’un ca assegut.

Francesc de B. Moll, Els meus primers trenta anys (1903-1934) (Palma: Moll, 1970), pàg. 81