Joan Puig i Ferreter
La Llanterna reflectia la vida espiritual nostra. Les lletres, les arts, els costums, tot el nostre pensament tenien dins ella la seva representació. Els intel·lectuals i els artistes varen començar a dir que era el millor periòdic de Barcelona. Lentament, lentament, un dia darrere l’altre, aquesta veu s’estengué i arribà al botiguer, a l’industrial, al mercader, a la portera. La fama estava feta i era justa. Morí el fundador, i don Hilarió, inepte i groller com és, posà mà a La Llanterna. Començà per escombrar els bons escriptors de la terra. Va treure el nas la política de conveniència, que fins aleshores viva amagada, convertí el periòdic en una empresa industrial. Però no hi feia res, la fama existia i vinga ploure anuncis, subscripcions i esqueles damunt el periòdic. «Agafa fama i posa’t a jeure», diu la dita. La Llanterna ha seguit la dita al peu de la lletra i ja fa vint anys que jeu com una morta. La gent, tanmateix, el botiguer, l’industrial, el mercader, la portera, segueixen creient que La Llanterna és el millor diari. Ara viu de la seva fama, de l’empenta que rebé vint anys endarrere. Però això és una vida fictícia.
Joan Puig i Ferreter, Servitud. Memòries d’un periodista (1926)
Comentaris recents
fer l’esqueta
fer la llesca https://rodamots.cat/fer-la-llesca/...
fer l’esqueta
D'on ve la paraula 'esqueta'? Ara potser dic una b...
fer un beure
A la biografia de Montserrat Roig 'Amb uns altres ...
fer un beure
Sí, a l'Alt Empordà en diem fer el toc...
fer un beure
fer un mos https://rodamots.cat/fer-un-mos/...