De les Falles hi ha algunes coses, però, de valor inqüestionable. Els bunyols de carabassa, per exemple; si són casolans i realment de carabassa, són una menja exquisida. O l’olor de pólvora, carregada de reminiscències infantils. O el pasdoble interpretat, des de lluny, per una banda de música (Déu me’n guard de les bandes de cornetes i tambors!). O els sorollets i l’escalfor de la cremà, amb les flames dibuixant escultures impossibles, fugisseres. O —i aquest és potser l’instant més sublim de la festa— el silenci del matí posterior a la cremà, quan la ciutat, exhausta, somnolent, torna a ser de tots.

Manuel Baixauli, «La festa de veritat» (El País, suplement Quadern, 20 de març del 2013)

I és que no és estrany trobar en els monuments fallers ninots amb motius científics. En aquesta línia, el professor Jesús Ignasi Català opina que «hi ha un propi discurs faller el qual dóna una interpretació social de la ciència». Les falles al final són això, una interpretació, una crítica, «però no són un mer reflex de la realitat» i per tant donen una empremta cultural. Quin problema té aquesta empremta? La falla és una representació efímera donat que només s’exhibeix quatre o cinc dies fins la nit de la cremà.

Marcos Morales Peláez, «Falles folles fetes ciència» (Mètode, 11 de març de 2016)