No, no era català, sinó alemany. I molt alemany. M’ho va explicar mentre sopàvem en un petit restaurant on la mestressa era una senyora del Poble-sec que feia unes insinuacions de paella força aprofitables. Un exhippy tocava esquitxades de cante jondo. N’havia après amb els gitanos del Sacromonte. Vam brindar amb xampany alemany i el vell em va dir que ara vivia en un asil, però que, de jove, l’havia correguda. L’home em parlava en un català perfecte, amb la fonètica d’entreguerres.

Montserrat Roig, «En una petita ciutat alemanya», dins Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992, reed. 2018)

Havia contret tots els vicis, tots els costums, pereses i necessitats fictícies que la riquesa sol dur en si. Ses relacions amb la gent més engomada de Barcelona l’empenyien a gastar, a figurar en totes les festes i festetes d’esport o de saló, a vestir, a jugar més o menys, més per entreteniment que per vici; a córrer-la amb les passavolants de teatre que eren invitades a beure una copa de xampany al prosceni del Liceu de què era soci. I seguint ullcluc per aquest dolç pendent, es trobava, ara, a trenta-sis, tan endarrerit i enjoncat a la voluntat d’aquella tia com el dia mateix d’haver abandonat les aules per sempre més.

Narcís Oller, Pilar Prim (1906)