Definició
Acció de convidar; acte, especialment àpat, a què hom és convidat.
El convit de Sant Bru, que se’l paga cada u: convit o festa on els concurrents s’han de pagar la despesa. El convit de Barcelona: es diu dels qui conviden sols per compliment, sense intenció que llur convit sigui acceptat (DCVB).
Etimologia
De convidar, del llatí vulgar convitare, mateix significat, variant del llatí clàssic invitare, íd., per influx probablement també de convivium, ‘banquet’. Més mots de la mateixa família són invitació, envit i convidat. En castellà, el mot convite és un manlleu del català.
Usos
Jo no parava de demanar a l’oncle que el convidés un dia a casa seva i que ens deixés assistir al convit a la tia i a mi. Al capdavall em va fer cas, perquè m’estimava molt, i envià el seu esclau missatger a convidar Teòcrit i Tiònic. Ho recordo com si el convit hagués estat ahir mateix! Quin remenament, el dia abans, quin tràfec! I quin àpat inoblidable!
Maria Àngels Anglada, Sandàlies d’escuma (Barcelona: Destino, 1985), pàg. 40
—D’on has fet treure aquest vi tan flairós? —preguntava a cada pas el poeta.
—Aquest és un vi de Bible, de quatre anys.
—Excel·lent, excel·lent de debò.Foto considera que menjar en públic és immoral, que quan mengem mostrem, com quan fem l’amor o quan anem al vàter, el nostre costat més bestial, i que caldria que menjàrem cadascú sol, ocult, fora de la vista dels altres. No anàvem mai a convits ni a restaurants, no menjàvem en la mateixa taula. Viure amb ell era difícil.
Manuel Baixauli, La cinquena planta (Barcelona: Proa, 2014)
No us hi amoïneu, els rodamots també tenen vuitada.