Definició
Ajustar, posar d’acord (diversos afers, diverses coses, circumstà ncies, etc.) de manera que convinguin al fi desitjat i s’hi adiguin; compondre, combinar.
Sobre la música d’una cançó popular i amb quatre rodolins d’un poeta futboler, van conjuminar l’himne del club.
Ara molts estudiants preparen els treballs escolars conjuminant el que troben a internet.
Conjuminar-se (contra algú o alguna cosa) també vol dir ‘conjurar-se; unir-se o posar-se d’acord, diverses persones, per a un fi determinat, sovint poc lÃcit’.
Els malfactors es van conjuminar contra el propietari de la finca.
Es van conjuminar per a derrocar el president.
 Seguit de ‘a/en favor d’algú’ o bé ‘contra/en contra d’algú’ equival a ‘anar’:
Tot s’ha conjuminat en favor meu.
La conjuntura es conjumina en contra nostre.
Etimologia
Del llatà congeminare, ‘redoblar’ (de geminare, ‘doblar’, de gemini, ‘bessons’); mot només català . En algunes comarques encara s’usa la forma antiga congeminar.
Usos
He de confessar que em costava molt de conjuminar els versos, i que, després de passar-hi molt de temps, arribaven a sortir, i sortien rodons, ben mesurats i ben rimats, però jo endevinava que de substà ncia poètica en tenien ben poca i que a tot estirar em podien considerar un versificador correcte, però no un poeta.
Francesc de B. Moll, Els meus primers trenta anys (1903-1934) (Palma: Moll, 1970), pà g. 82Josep, el «Borrachón», va morir als vint-i-cinc anys. Al vespre es va reunir tot el veïnat per tal de vetllar-lo, i passava la nit. Arriba el moment d’oferir alguna menja als parents i amics i passen els plats amb la vianda. Potser la traça culinà ria surava de flaires capaces de ressuscitar els morts; potser les llunes i meigas es conjuminaren per elaborar un encÃs; potser la pregà ria fervent dels amics i el plor sentit —era un noi ben plantat— va commoure els espais on s’elaboren i distribueixen els fets insòlits i meravellosos. El cert fou que Josep, el «Borrachón», s’incorporà en tota la seva alçà ria i amb veu implorant declarà que ell també tenia gana.
Olga Xirinacs, Música de cambra (Barcelona: Destino, 1995), pà g. 153
Tema de la setmana
Mots només catalans… que compartim amb tots vosaltres. Continua l’arreplec de virolla a canvi de llibres i discos, trieu el vostre!