Allò era una ordre militar, talment com si manés la tropa enmig de la defensa de Madrid! Qui se li podia resistir? I com que les seves paraules duien una acció implícita, tots, com un sol home, el van seguir. A l’ombra d’uns matolls iniciaren la tasca i el cas és que un gest tan prosaic com anar de ventre animà l’ambient esmorteït. Ressonaven veus i rialles. Algú cantava:
   —«La merda de la muntanya no fa pudor, | encara que la remenin amb un bastó…»

Montserrat Julió, Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Barcelona: Viena, 2003)

—Però resulta que, ara fa tres anys, jo anava en una altra embarcació i vam albirar aquesta illa. «Companys», vaig dir jo, «aquí hi ha el tresor d’en Flint; desembarquem i busquem-lo». Al capità no li va fer gens de gràcia, això; però tots els mariners, com un sol home, van decidir desembarcar. Dotze dies, el van estar buscant; i cada dia tenien paraules més dures contra mi…, fins que un matí van tornar a pujar tots a bord i em van dir: «Benjamin Gunn, aquí tens un mosquet, un pic i una pala. Queda’t aquí i busca els diners d’en Flint tu sol», van dir.

Robert L. Stevenson, L’illa del tresor [1883] (Barcelona: Quaderns Crema, 2008), traducció de Joan Sellent, pàg. 139