D’unes dècades ençà, la falta de respecte cap als artistes i la resta dels espectadors s’ha fet habitual. Si al carrer aparquen el cotxe en doble fila —allà on els surt dels nassos— o circulen en bicicleta per la vorera, ¿per què haurien de silenciar els sorolls quan són a la butaca, sigui de platea o de galliner? Si als altres no els agrada, que se’n vagin a casa. De manera que la gent ha acabat comportant-se en públic com si fos al sofà de cal sogre. Si al cinema mengen crispetes i beuen Coca-Cola xuclant la palleta amb estrèpit, ¿per què al teatre o a la sala de concerts no haurien de tossir, esternudar o decidir qui s’encarrega l’endemà d’anar a buscar el nen a l’escola?

Quim Monzó, «Bravo, Santos!», dins Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Barcelona: Quaderns Crema, 2010), pàg. 182

Quan jo entro a www.ryanair.com (aquesta empresa estrangerota), la pantalla està en català per defecte. Quan accedeixo a www.vueling.com (aquesta catalaníssima empresa d’Iberia) la pantalla està en castellà per defecte. Amb això vull caricaturitzar l’estupidesa dels conceptes «els nostres» i «els altres». Amb l’ajut de l’«empresariado catalán» es va muntar el hub de Madrid, i amb l’ajut de l’«empresariado catalán» Iberia ha tornat al Prat per la porta del darrere i per campar-hi com si fos a cal sogre. Ara sota la marca Vueling (per cert, amb aquest nom, sembla que el propietari sigui Manolo el del Bombo).

Xavier Roig, «Ryanair, algunes reflexions» (Ara, 8 de juliol del 2011)