Basta anar a peu, caminar pel vial de la gent a peu i… zas! Et poden esclafar mentre et cau una pluja d’insults. Sí, ho he dit bé. Quan dic el vial de la gent a peu vull dir això: tu vés pel carril que toca que, si a la filera de bona gent amb bicicleta els fas nosa, et criden, t’ordenen que caiguis al canal o treguis les ales. Velles de cent anys i meuques horripilants et miren perdonant-te la vida, tapant-se les faldes del seu, o un dels seus, increïbles tresors… I et foten clàxon, insults i… alerta!, de vegades s’hi afegeix qualque vellet o família perfectament ordenada. Diuen que un pobre ignorant, un complet temerari, va acabar una volta fet una coca, esclafat per les rodes de desenes i desenes de bicicletes enfurismades perquè havia travessat el carrer… No varen reconèixer el cadàver fins dies després.

Alfons Martí Bauçà, Una aventura italiana (Valls: Cossetània, 2005), pàg. 76

Ell m’empaitava clavant bastonades a tort i a dret. Al replà, atordida, vaig ensopegar amb un càntir i vaig baixar l’escala a tomballons. La patacada final va fer-me perdre el coneixement. Vaig recobrar-lo estirada a la taula del consultori del doctor Beltran. Com et deia, estic feta una coca i més sola que la una. «Ja tinc un cosí cardenal i una filla verge i màrtir —va dient el pecador del meu pare pels cafès—, només em faltaria un recaptador d’impostos a la família».

Jesús Moncada, «Amb segell d’urgència», dins Calaveres atònites (Barcelona: La Magrana, 2000)