Perquè, si bé és veritat que en la majoria d’empreses, efectivament, no només els treballadors fan aquesta mena de reclamacions, sinó que hi ha sales de fumadors especialment habilitades per a la pràctica d’aquesta afició (no en direm d’un vici perquè seria entrar en consideracions morals), ja em direu què passaria a les empreses si els que tenim altres maneres de perdre el temps o passar l’estona decidíssim demanar una sala per anar, per exemple, a fotre una clusca de tant en tant, o exigíssim la instal·lació d’una màquina escurabutxaques, o bé sortíssim cada mitja hora a fer una partida de game-boy o els mots encreuats del diari.

, «Fumar i altres vicis inconfessables» (Presència, 17 de gener del 2003)

La Maria, amarada la clara pels plors, els explicava amb singlots que quan feia el dinar l’empaitava per la cuina sempre amb la mateixa cantarella. L’agafava pel darrere i, apujant-li la faldilla, li deia: «Què et sembla, Maria, si fem una clusca abans d’endrapar!» O, si per exemple, rentava la roba al safareig, el senyor Casamitjana es posava aigua a les mans i li remullava la pitrera suada.

Marta Alòs, «El vidu de l’adroguera», dins La mà al melic (amb Francesc Pané) (Lleida: Pagès, 1997)