No va servir de res, o de molt poc, com altres convencions planetàries semblants en anys passats, o com la que fa alguns dies s’ha tancat a les extenses platges mexicanes, per dues raons ben simples. La primera, per la inèpcia i la corrupció dels qui ocupen el poder en tants països d’allò que abans se’n deia Tercer Món, quan n’hi havia un Segon. La cleptocràcia no és precisament el sistema més adequat per millorar la vida dels seus tristíssims pobles, i aquest és encara el règim o sistema dominant en bona part de l’Àfrica que en diem subsahariana.

Joan F. Mira, «El preu del cafè» (Avui, 27 de setembre del 2003)

Ara mateix les notícies d’Àfrica són terribles, com tantes vegades, i no en fa cas ningú, com sempre. Notícies sobre l’autodestrucció del Sudan del Sud, on grans ètnies o tribus, com els dinka i els nuer (protagonistes de monografies clàssiques dels grans antropòlegs britànics) s’exterminen implacablement, no a colps de llança com feien abans, sinó amb kalàixnikovs molt més mortífers. O del desastre còsmic de Nigèria, on els xicots fanatitzats per l’islamisme violent de Boko Haram competeixen en destruccions, assassinats i violacions amb els seus companys de fe de l’Orient Mitjà. O de Guinea Equatorial, on el petroli només ha servit per alimentar la dictadura implacable i la cleptocràcia com a forma de vida.

Joan F. Mira, «Àfrica, encara» (El Temps, 18 de maig del 2016)