Vaig nàixer en un lloc que ara només existeix en la memòria d’uns pocs: un poble que va ser real i ara és ficció. Els camps d’hortalisses, les séquies, els camins, les sendes, les alqueries esparses, les vil·les enjardinades, els casups moriscos, les marjals i els marenys, les fonts, les bardisses oloroses, les dunes vora mar, ara són blocs de vivendes, magatzems gegantins, naus industrials, llocs d’ocis i de negocis, bars i bancs, puticlubs, carreteres i carrers asfaltats… Del món llaurador que he conegut, aquell de dones endolades i d’homes amb saragüells, de carros carregats d’hortalisses, de cases amb balcons de clavellineres en flor i de carabasses amb forma de violí, de matances del porc, de paelles al camp, d’estius inacabables, d’immenses platges desertes…, no en queda res. O només els records.

Josep Piera, Puta postguerra. The young ones (Barcelona: Edicions 62, 2007), pàg. 15

El carrer on hi ha la Casa de Cultura de Girona és dels que han mantingut millor la intermitent bellesa del vell Born. Ara, fa uns dies que presenta tota la calçada oberta perquè els arqueòlegs hi han trobat un barri de mercaders medievals en el subsòl. El fet recorda el que va passar a València l’any 1986 vora Vivers, amb la diferència que a Girona només es tracta de les restes d’uns casups de botiguers i no de les ruïnes de tot un palau reial. De moment, la gent s’ho mira amb una curiositat poc entusiasta.

Enric Sòria, «Bornejar a Girona» (Quadern d’El País, València, 15 de setembre del 2005)