—D’ací a pocs mesos, en canvi, estarem grasses i tendres. Llavors amb una de nosaltres et posaries ben tip —va dir la més xica.
   El llop s’ho va rumiar un moment. Encabat les va deixar marxar, amb la condició que quan tornessin de l’Urgell es menjaria la més grassa.
   A la primavera, les tres cabretes van tornar cap al seu poble de muntanya. Feia goig de veure-les caminar: el greix els ballava al cap dels lloms, de tan grasses. Pujaven, però, tristes i capmoixes, sense dir re. Quan ja eren prop de l’indret on havien quedat amb el llop uns mesos abans, van trobar la guineu.
   —Què us passa cabretes, que esteu tan ensopides? —els preguntà.
   Elles li van explicar el tracte que havien fet amb el llop.

Pep Coll, «Per què el llop és tan malvat», dins Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993)

Capmoixa i els ulls immòbils en les conques, la Mila, tot seguint d’orella les revelacions del pastor, rumiava pel seu compte: rumiava fets, dites, quimeres, sobresalts, confusions del seu home; detalls de sa vida recent que li havien semblat insignificants o estrambòtics bo i sorprenent-la, i que ara li posaven tot en clar, revestint d’autenticitat aquelles revelacions que li queien a sobre tan d’impensada…
   —Jugador…! Ell, tan gandul, tan fred, tan somort! Qui ho hauria dit mai?

Víctor Català (Caterina Albert), Solitud (1905)