«El cas és que ella havia demanat pollastre», intervé el Txec per intentar forçar el canvi de plat. «No em consta», respon el cambrer, com si estiguessin en un tribunal, i fa mitja volta deixant-los amb la paraula a la boca i el plat a taula. En Víctor sempre li deia que no sabia imposar-se.
   —Què passa aquí? Hem de cantar-li la canya a algú o què? —pregunta la Sònia, disposada a cridar un altre cop a l’home que s’allunya i a dir-n’hi quatre de fresques. Estava parlant amb en Juanjo i no ha estat gaire al cas de com s’ho ha fet anar aquest paio per endossar a sa germana un plat que no havia demanat.

M. Mercè Cuartiella, L’afer marsellès (Barcelona: Ara Llibres, 2014)

—Jo sóc gent manada. Em diuen que vingui i he de venir per força.
   —Sí, ja ho sé. A veure: quin telèfon té, en Marimon?
   —Ho porta a la factura…
   —No, no. Vull parlar-hi de tu a tu.
   —Amb el pare o amb els fills?
   —Amb el vell. Amb els nyèbits, no hi vull tractes. Necessito el número personal, privat, del gran Marimon fundador d’empreses. Li he de cantar la canya!
   —És que jo no el sé, però puc dir-li que el senyor Marimon pare fa repòs per prescripció facultativa i que ningú no el pot molestar per cap motiu. De tota manera, vostè em va dir que passés avui, i aquí em té…

Pere Calders, «Moviments de caixa», dins Un estrany al jardí (1985)