Al llarg d’aquell any 92 (any de la glòria espanyola: però ningú sabrà mai quants diners es varen balafiar inútilment a Sevilla), un dirigent del Partito Socialista Italiano va ser arrestat in flagrante a Milà, quan cobrava una tangente, és a dir, una comissió, d’una empresa de neteja. El polític, llavors, va cantar alegrement el text sencer de l’òpera, amb els papers i els actors, i el sistema complet de tangenti que implicava el PSI sencer, dirigit per Bettino Craxi (amic de Felipe González, però més amic de Silvio Berlusconi). Els processos, llavors, van començar a encadenar-se, sota l’impuls del fiscal Borelli i del jutge Antonio di Pietro, i es van fer cèlebres veloçment les expressions tangentopoli per definir el país i els seus polítics, i mani pulite per designar la neteja judicial.

Joan F. Mira, «Tangentopoli» (El Temps, 4 de novembre del 2014)

El Karl Marx fundador del marxisme va tenir un fill amb la minyona de la casa, que es deia Lotte. Al barbut burgesot jueu li va costar de reconèixer-ho. Els historiadors més de fiar diuen que no va cantar fins que era al llit de mort, i encara perquè el seu millor amic, Friedrich Engels, fabricant del tèxtil, li ho va exigir fent-li por amb el foc de l’infern.

Ramon Barnils, «Txaca que pumba» (L’Hora, 25 de febrer de 1979), reproduït a Articles (Barcelona: La Magrana, 2001), pàg. 60