«Com va per aquí? Hi ha molts vigilants?», preguntà amb naturalitat. «No, per aquí no se’n veu mai cap», va respondre un dels tres o quatre homes que hi havia. Un altre comentà que era massa d’hora per passar la muntanya i que era millor esperar una mica. Vam berenar i, en sortir del poblet, vam enfilar un camí de cabres, muntanya amunt. «Ja no som gaire lluny de Bourg-Madame» —va dir la guia—, però no hi anem, sinó que li donem l’esquena, perquè allí (assenyalà un punt amb el dit) hi ha tropa i val més que fem un poc de marrada. Són les set i encara trigarà a caure la nit.»

Cinta Font Margalef, «El pas del Pirineu», dins L’exiliada, dietari de l’exili, 1939-1940, d’Artur Bladé i Desumvila (Valls: Cossetània, 2006), pàg. 160

A la meitat dels anys seixanta vaig llegir Bonjour tristesse, la novel·leta que havia fet famosa una noia molt jove coneguda amb el pseudònim de Françoise Sagan. Tot i no haver-la rellegida, encara recordo el fragment en el qual es descriu la casa que el pare de la narradora ha llogat a la Costa Blava. Diu que és una vil·la blanca, aïllada i magnífica, i segueix: «Era bastida damunt un promontori, que dominava el mar, i una pineda l’amagava de la carretera; un camí de cabres baixava a una caleta daurada, voltada de roques rogenques on el mar es gronxava». Aquestes ratlles em van venir a la memòria, plenes de vivesa i molt suggeridores, un matí de març de 1980, en sortir al jardí d’una casa dels afores de Saint-Tropez; de sobte em trobava en el lloc que Françoise Sagan havia descrit.

Jordi Coca, Ni àngels ni dimonis (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983)