Mentrestant veiem acostar-se bracejant un oficial de l’exèrcit republicà, que també fa senyal que ens aturem, i quan és més a prop dóna crits de:
   —¡Pararse! ¡Pararse!
   No calien pas tants de crits ni tants de cops per aturar-nos. Els nostres vehicles tenen un marcat caient a l’aturada, i encara més quan pugen costa amunt. Ja estem aturats. De què es tracta? És un altre control. L’oficial vol saber si tots els expedicionaris, a més de tenir els papers en regla, passem de l’edat militar.

Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l’èxode català (Barcelona: Acontravent, 2014 [1939]), pàg. 166

Totes les reivindicacions polítiques i les aspiracions ideals del partit que Cambó conduïa s’arronsaven sempre davant la por que mantenir-les ben ferm i a tota costa podria perjudicar els seus interessos econòmics. Per això, després d’alçar tantes d’il·lusions i d’esperances profundament renovadores, però que, precisament perquè ho eren, es tornaven inevitablement revolucionàries quan s’intentava dur-les a la pràctica, l’actuació cambonista acabava sempre en desinflaments sobtats i fugides d’estudi, d’un seny i d’una prudència perfectament conservadors. I, sempre que el doble fons de la burgesia catalanista —que era el mateix del seu líder— entrava en conflicte intern, la balança es decantava, amb un caient ben lògic, de tan natural, cap a la conveniència pràctica.

Gaziel, 6 de setembre de 1947, Meditacions en el desert (Barcelona: Edicions 62, 1984), pàg. 63