Quan ella ja no vivia a muntanya, sinó en un poble d’una ciutat petita, després de tallar el pa, recollia les engrunes per donar-les als pardals; les restes de peix o carn, per als gats sense propietari que voltaven pel carrer. Quan jo era molt petita, uns bons amics li van portar, d’una abundant cadellada, un gosset, el qual va ser la millor joguina per al meu germà i per a mi. El meu pare, que era un lletraferit, el va batejar Bari, com el fill del gos Kazan en la novel·la de James Oliver Curwood. Hauria pogut dir-se Duc, com el simpàtic dàlmata protagonista del conte del mateix nom.

Maria Barbal, Cada dia penso en tu (Barcelona: Columna, 2011)

Sempre he tingut la sensació o convenciment que el que es diu ‘traïció’, un humà n’és incapaç, car viu traint constantment: és la seva manera natural de viure. Quan no en pot trair un altre, traeix la seva tribu, la seva cadellada o es traeix a si mateix: tan forta és l’atracció que sent envers aquesta conducta. En el fons, penso que ho considera una mena de deure, com ésser més espavilat…, i coses així.

Miquel Bauçà, El canvi. Des de l’Eixample (Barcelona: Empúries, 1998)