Hauríem de considerar l’ortografia de la llengua com el mecanisme d’un rellotge, d’aquells de rodes dentades que engranen a la perfecció les unes amb les altres per fer que el moviment de les busques sigui exacte, precís. Si ens hi acostem, en el mecanisme hi veurem rodes petites i rodes grans, unes girant en una direcció, d’altres en la direcció inversa, però totes movent-se a l’uníson amb un únic propòsit: marcar l’hora correctament. Vet aquí l’ortografia, un sistema tancat el funcionament del qual permet una precisió mil·limètrica a l’hora de traslladar al paper els sons que pronunciem oralment. I les excepcions, justament, són les petites rodetes que, si ens hi fixem bé, van en la direcció inversa de la roda gran, però que la fan moure.

Rudolf Ortega, Tinc un dubte. El petit llibre del català correcte (Barcelona: La Magrana, 2008), pàg. 9