Algunes persones, que es complauen amb el joc de les etimologies fantàstiques i que a més són partidàries de la forma brunyol en comptes de bunyol, asseguren que brunyol ve de bru. No sembla pas una posició gaire sostenible. Entre altres raons perquè malament rai si un brunyol és bru. Segons la definició canònica, que ve del mestre Fabra, bru designa alguna cosa que és de color gris fosc tirant a negre. Un brunyol que tingui un color gris fosc tirant a negre val més que no us el mengeu.

Miquel Pairolí, «Filologia del bunyol» (El Punt, 9 d’abril del 2007)

És difícil conviure amb la idea que t’has fet d’algú a partir dels records dels altres, perquè sovint no hi ha manera d’encaixar-los amb el que s’ignora. A més a més, tot i que m’ha costat acceptar-ho, que la mare tingués uns ulls com els meus, que fos observadora, o que també li agradessin els paisatges de Friedrich o els bunyols de patata no significa res de res, ja que no sé si era veritat o si es tractava tan sols d’una estratègia del pare perquè tingués on aferrar-me. A vegades intento imaginar com hauria estat viure amb ella, però no me’n surto.

Eduard Márquez, La decisió de Brandes (Barcelona: Empúries, 2006), pàg. 53