El número disset era una casa estreta, de dos pisos, petita i trista, on tot era estret: les finestres, la porta d’entrada, els passadissos, l’escala. Una façana groguenca que brutejava, unes persianes entelades per un gruix de pols endurida, tot contribuïa a un ambient ranci, mesquí i provincià. Contràriament al que es podria pensar, el primer contacte amb l’exterior no va ser traumàtic, però li va quedar gravat per sempre més a la memòria el camí que feia cada matí per anar a l’escola.

Amadeu Cuito, El jardí sense temps (Barcelona: Quaderns Crema, 2004) , pàg. 8

Van per lliure, n’hi ha de franquistes, estan desfermats i, com que periodistes europeus i americans s’han escandalitzat per la bogeria [que el Tribunal de Comptes vulgui embargar, amb la falsedat de la prevaricació, els líders de l’1 d’Octubre], han hagut de fer públic un document —excèntric, inusual, lluminós— on asseguren que «són imparcials». És com si jo o vostè féssim una roda de premsa per assegurar que som nets i que ens dutxem cada dia. En fi, quan s’és net no cal. Només quan es bruteja.

Empar Moliner, «La cançó del pirata» (Ara, 7 de juliol del 2021)