—Hem de prendre un determini, no tenim cap més remei. Hauries d’anar a veure el bruixot Gualter, que es dedica a vendre ànimes al dimoni, a veure si et fa un bon tracte.
   El vell Pau, que sempre feia el que li deia la dona, sense amoïnar-s’hi gaire, se’n va anar a veure el bruixot, que vivia en una casa una mica apartada. Era una casa molt fosca, gairebé negra, sense cap finestra, i amb una xemeneia molt alta, de la qual sortia una fumera espessa.
   En Pau hi va entrar i va exposar al bruixot el motiu de la seva visita.
   —No us farà por, avi, el dimoni, si el faig aparèixer al davant vostre? —li va preguntar el bruixot.
   —A mi només em fa por la gana —va dir l’avi Pau, no perquè fos gaire valent sinó més aviat perquè era una mica curt d’enteniment i no sabia veure el perill enlloc.

Albert Jané, «El feix del dimoni», dins Contes de dimonis de tot el món (Barcelona: Lumen, 2007)

El compromís social del pallasso és molt important. Cada cop estic més convençut que els nostres referents antics són els bruixots que feien treure a la gent la por a la mort, al llamp, etc. Ara aquestes pors les generen els bancs, els poderosos en definitiva.

Tortell Poltrona, Opinions d’un pallasso. El compromís social de l’artista, conversa amb Miquel Osset (Cànoves i Samalús: Proteus, 2012)