bon jan

Definició

Home de geni bo, que a tot diu que sí; bona persona.

Veig que el teu oncle és un bon jan; uns altres al seu lloc s’haurien enfadat, mentre que ell s’ho ha pres rient.

Vostè és massa bon janot, hauria d’anar més amb compte amb la gent que li vol vendre duros a quatre pessetes.

El nou company de feina és un bon jan; de seguida ens hem entès.

«Bon Jan qui paga»; «Bon Jan qui dona»: significa que la gent sol considerar bon home aquell qui és generós, qui dona molt.

Etimologia

Jan és la contracció del nom Joan.

Usos

  • Francès, mallorquí, alacantí, basc, amic del Magrib i personatge de la Mediterrània: aquest era Mikel de Epalza, el traductor –amb Josep Forcadell i Joan Perujo– de l’Alcorà al català. Arabista, que vivia, sempre jove, en el sentit que sempre tenia raons i estímuls per investigar, per rellegir, per gratar, per aprendre, per intervenir en polèmiques que semblaven definitivament tancades i que Epalza, amb posat de bon jan però amb la contundència i el posat d’un savi del Renaixement, tornava a obrir. I ho feia amb l’aire i el tarannà del mestre antic, de poble, planer i sense fums, sí, però alhora contundent, amb l’estil dels vells polemistes que no han d’ofendre l’adversari i que són capaços de brindar amb ell, quan el debat ha fet el cim.

    Ignasi Riera, «Mikel de Epalza» (Avui, 10 de desembre del 2008)
  • Sant Pau feia sovint cara de mala lluna, d’haver-se llevat amb el peu esquerre. Era un home apassionat i vehement i, alhora, lúcid i intel·ligent, i sempre li semblava que hi havia coses que no acaben de rutllar. Sant Pere tenia un tarannà molt diferent: era un home senzill, bon jan, més aviat elemental, segons com una mica taujà i tot, amb alguns cops de geni violents, tal com és propi de la gent de mena reposada, que duraven, però molt poc i no deixaven cap rastre.

    Albert Jané, «Sant Pere i Sant Pau», dins Noranta-nou contes (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 38

Tema de la setmana

Una cosa són els epònims (noms propis esdevinguts noms comuns, com ara canyardo, rebeca, quinqué o magnòlia) i una altra són expressions que contenen noms propis, com les que veurem aquests dies.

Enllaços

Temes i etiquetes

3 comentaris a “bon jan”

  1. Maurici Cuesta i Labèrnia — Eivissa

    A Eivissa hi ha una accepció, al voltant del treball a les Salines. Allí es coneixia com a “jan” el mariner d’un vaixell estranger que venia a carregar sal. Com que els treballadors eivissencs desconeixien les llengües en què parlaven aquells mariners (noruecs, islandesos, feroesos, escocesos…), però identificaven, de tant, noms propis, com el de Jan, varen acabant referint-se a aquells hòmens jóvens com a “jans”. Fora de les Salines, però, ja no s’emprava tant.

    Respon
    • RodaMots Web

      Segons el DCVB, la segona accepció de ‘jan’ és aquesta:

      ║ 1. Soldat o mariner anglès (Men.). Qui té que vendre an els jans | haurà caigut bé, codolada menorquina (Camps Folkl. I, 167).
      ║ 2. Estranger (Eiv.).
         Loc.—a) Vermell com un jan: molt vermell de cara (Men.).—b) Quatre jans i un boi: poca gent, gairebé ningú (Men.).
         Etim.: probablement de l’anglès John o del fr. Jean, ‘Joan’, nom freqüent entre els soldats i mariners que capllevaven per Menorca durant els segles XVIII i XIX.

      Respon

Deixa un comentari a RodaMots

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

el temps passa i la Joana ballaanar fent, com en Met de Ribes