Les figures del meu betlem són antigues, heretades dels meus pares; són les mateixes amb les quals fa més de 50 anys vaig guanyar un concurs de pessebres organitzat per la parròquia de Sant Nicolau. Aquesta santa gent tenia la paciència d’anar de casa en casa per jutjar qui en mereixia el premi. A ca nostra el betlem el fornia mon pare al menjador. Construïa un cadafal amb quatre fustes, ma mare l’endiumenjava amb retalls de domàs, i aprofitaven l’embalum per amagar davall els regals de Reis. A ca nostra ballàvem estrets i qualsevol espai s’aprofitava. Feia molt de temps que nosaltres sabíem on amagàvem els regals, però teníem la saviesa de respectar la innocència dels majors o per ventura era la por de rebre una clotellada per xafarders.

Conxa Forteza, «El lot invisible» (Diari de Balears, 24 de desembre del 2008)

I al Jesús xiquet, li direm Jesuset, bandejant això de el Niño, tant al personatge com a la loteria que el rememora. I arribem a la ‘representació del naixement del Jesuset’, al qual li direm, com és tradicional i usual, betlem, encara que en altres contrades de la nostra llengua en diuen pessebre. Per als valencians, majoritàriament, pesebre, amb una s, és ‘la menjadora dels remugants grans (bovins, cavalls, ases, muls)’, també, per extensió, l’habitacle que el conté. En un betlem hi ha el pesebre, com a motiu central de tal representació, però per a nosaltres, no tot el betlem és un pesebre.

J. Leonardo Giménez, «Un Nadal, però llarg» (Levante-EMV, 21/12/2012), reproduït a El valencià és fàcil (Alzira: Reclam, 2016)