Moltes sardanes se les feia batejar, en Garreta, no devia tenir gaire inventiva literària, es veu que era incapaç de llegir un llibre. «Pedregada» no: el títol és seu, i saps com va anar? El dia que la va enllestir en queia una de grossa. En Gravalosa li provava algunes sardanes amb La Principal de Palafrugell, però la campanya grossa li feien els de La Principal de la Bisbal, i d’aquí ve que les dones dels músics es queixessin al director, que tocar Garreta els feia perdre llogues, perquè als sardanistes no els agradaven, deien que no eren balladores. Ell els replicava que «és la qualitat més bona que tenen!». Ves ara… però no l’entenien.

Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Barcelona: Edicions de 1984, 2008), pàg. 183

Durant una època va escriure moltes sardanes, almenys una quarantena. En aquell moment es va crear una idea molt bonica de què s’havia de fer per la sardana: donar-li categoria, que fos alguna cosa més que un ball rudimentari. Tots els compositors del moment van escriure sardanes i n’hi ha de molt boniques. Pensem en Garreta, en el mestre Casals, en el seu germà [Enric Casals]. Molts compositors van escriure sardanes. El que passa és que són sardanes escrites massa seriosament i es diu que no són gaire balladores. Jo crec que sí que ho són.

Narcisa Toldrà evoca records del seu pare, Eduard Toldrà, Catalunya Música, núm. 81, maig 2012