Arribaren a Maians, masia isolada en el pla anomenat de la Pera o de l’Espluga, car amb tots dos noms és conegut. A partir d’aquest pla encimbellat començava una impressionant davallada, a través de l’ombrívola «Baga Llisa», enorme i atapeït bosc d’avets que desembocava en una majestuosa fondalada, al final de la qual, dalt d’una coma esquerpa, hi havia el cèlebre castell de Mataplana, a poca distància del tenebrós gorg dels Banyuts.

Joan Perucho, Les històries naturals (Barcelona: Edicions 62, 1983 [1960]), pàg. 196

Pocs excursionistes dels que visiten cada estiu la tan antiga com petitona república d’Andorra deixen de visitar-lo. Des de les Escaldes, s’hi puja per un camí que l’herba esborra cada tardor sobre la gleva del prat, deixant-lo ressortir a la primavera, quan l’animació de la llar s’escampa pels conreus i per les bagues i els amants de la naturalesa, des de la ciutat, comencen d’enfilarse per la muntanya. Aqueixa és clapejada de verdosos freixes i d’oms fullosos i de rebrolls fins un tros amunt, a on la sorra s’atura, cansada de pujar, i, com penedida, s’abaixa i s’enfondeix per rebre en la conca de sa falda l’estany d’Engolasters.

Jacint Verdaguer, «L’estany d’Engolasters», dins Prosa (Barcelona: Llibreria Catalònia, 1936), pàg. 145