També llavors va arribar un altre avís terrible i va ser quan el temple del Nostre Senyor Huitzilopotxtli es va encendre tot sol i va cremar-se del tot i jo poso com a pregunta que quan heu vist que un temple es cremi tot sol però no ho pregunto pas perquè ja sé que mai no ho heu vist. També d’això vaig ser-ne testimoni i recordo que els sacerdots cridaven el poble per tal que anéssim a apagar aquella espantosa cosa de flames i hi anàvem i buidàvem els nostres atuells plens d’aigua i tot s’arborava encara més, com si l’aigua que hi llançàvem fos xapopotli, el fang d’oli que el Mar llença a la platja.

Avel·lí Artís-Gener, Paraules d’Opòton el Vell (Barcelona: Labutxaca, 2012 [1968]), pàg. 44

Tots estaven molt contents amb el naixement del meu fill i trobaven que se m’assemblava i que hauria de ser un fort i brau guerrer, saludable però no sé. Dic jo que com podien endevinar-ho, posat com a pregunta, si no era un compliment perquè el que veien en el meu fill no podia ser altra cosa que un pilotet de carn vermella que vessava per tots els foradets que tenia. L’endemà, quan estava fent uns atuells, vaig sentir un rodament de cap com el que se sent quan els déus ens envien el terratrèmol. Va semblar-me que la casa em queia damunt però solament era terratrèmol dins meu, vist que al defora tot era tranquil, que em sembla que ja s’entendrà.

Avel·lí Artís-Gener, Paraules d’Opòton el Vell, pàg. 35