Durant el batxillerat, si portàvem a casa males notes en alguna assignatura secundària, ens amenaçaven dient que ens traurien de l’escola i ens farien aprendre un ofici (la pitjor de les amenaces que hi havia al món burgès: recaure en el proletariat) i si els joves, sincerament freturosos de saber, cercaven en els adults explicacions sobre problemes seriosos de l’època, rebien un arrambatge amb l’arrogant «Tu encara no ho pots entendre». A tot arreu s’utilitzava aquesta tècnica, a casa, a l’escola i a l’Estat. No es cansaven de recalcar encaridament al jove que encara no era «madur», que no entenia res, que s’havia de limitar a escoltar i obeir, i que no podia prendre la paraula en les converses i menys encara rebatre.

Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), traducció de Joan Fontcuberta

Ai, ai! Per qui havia nascut a la Unió Soviètica això equivalia a una diagnosi. Un estigma! Fèiem classes d’economia domèstica; els nois, qui sap per què, aprenien a conduir, mentre que les noies aprenien a fregir croquetes, i les maleïdes croquetes sempre em sortien cremades. La mestra, una que ens agradava molt, em donava lliçons: «No saps fer res! Quan et casis, com t’ho faràs per cuinar per al teu marit?». Jo reaccionava a l’instant: «No tinc intenció de fregir croquetes. Tindré una dona de fer feines». Era el 1987 i tenia tretze anys… Quin capitalisme? Quina dona de fer feines? Érem encara en ple socialisme! El director va convocar els meus pares a l’escola. Em van clavar un arrambatge davant tota la classe i també al consell de l’associació escolar.

Svetlana Aleksiévitx, Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Barcelona: Raig Verd, 2015), traducció de Marta Rebón