Ara tot això s’ha acabat. Als espectacles, no hi va a penes ningú; els cafès s’han extingit, el noctambulisme és inexistent. Una sèrie de reglaments obliguen (en comparació amb altres temps) a anar al llit com les gallines. Però no veig pas que els pronòstics dels reformadors s’hagin complert. La nostra vida diürna no s’ha pas modificat. La gent no surt de casa. A la nit no es veu ningú enlloc. ¿Què deu fer tantes hores a casa, reclosa? Deu dormir… Deu ésser la son imperial —sospito.

, «La vida que hem portat», dins Humor, candor… (Barcelona: Destino, 1973), pàg. 483

El pagès treballa de dies; el pescador, de nits. El sol governa la vida del pagès. El peix, per contra, s’agafa generalment de nit, des de les albes del crepuscle fins a les albes de matinada. De dies el peix dorm a sota aigua. Ara bé; el dia imprimeix presència i responsabilitat; la nit, per contra, destenyeix, produeix una minva de prestigi, és una mala nota. Una de les arrels de la respectabilitat humana és llevar-se aviat i anar al llit com les gallines, vull dir havent sopat. L’activitat nocturna, en canvi, encara que tingui la innocuïtat d’anar al darrera de tristos verats, sardines o anxoves, provoca l’equívoc. La nit ha tingut sempre escassa consideració entre les persones que entenen de moral. N’hi ha prou, en canvi, de llevar-se a les set, quarts de vuit, perquè la presència de les virtuts cíviques —malgrat ésser hipotètiques— sigui perfectament valorada. El món és fet d’aquesta manera, què voleu…

Josep Pla, «Pagesos i pescadors», dins Els pagesos (Barcelona: Destino, 1968)