El que no pot ser és que, en aquesta taula de negociacions, l’una part ho tingui tot (Estat, justícia, policia, Tribunal Constitucional, manipulació de beques, ulls grossos davant atacs constants als nostres drets, xarxa de comunicacions subtilment radial, pressupostos repartits ideològicament, grans mitjans de comunicació que emmetzinen tot Espanya; grans partits que són exactament iguals pel que fa a les idees i els sentiments d’Estat, pàtria i llengua, etc.) i que els altres hàgim de lluitar incansablement amb una sabata i una espardenya i amb les mans lligades, sempre demanant perdó i sentint-nos incòmodes davant els (altres) espanyols.

Joan Solà, «Cartes a López Burniol», dins Plantem cara: defensa de la llengua, defensa de la terra (Barcelona: La Magrana, 2009)

Aquest és el país de debò del qual estic orgullós; el país que mentre llegiu això fa xarxa, aixeca un castell, aplaudeix els músics que acaba de sentir o estrena una obra de teatre si convé amb una sabata i una espardenya. I és aquesta xarxa d’ateneus, d’esbarts, de cercles, d’associacions, d’entitats i etcèteres la que manté la idea de país. Si no, com és que no hem estat engolits pels Estats que ens volen dissoldre?

Jaume Cabré, «El país» (Avui, 28 de febrer del 2009)