Potser perquè l’Ovidi, acabat d’arribar dels telers i les fàbriques, difícilment podia oblidar-se d’aquella napbuf «sempre rialla oberta» [la filla Helena], com li va escriure en una cançó, que amb prou feines si alçava tres pams de terra i de qui se sabia responsable. I perquè les coses, amb l’Adela, no rutllaven, i quan mirava al seu voltant no sabia on buscar aquells grans amors de passions i tendreses que havia somiat un dia, no feia tant.

Núria Cadenes, L’Ovidi (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 115

Tanca el cadenat i s’afanya a tornar a peu cap a la ciutat, quan ja és fosc i els fanals esparsos il·luminen amb prou faenes el llarg tram de la vella carretera.

Toni Cucarella, «Malediccions (Tal faràs, tal trobaràs)», al blog Toni Cucarella Edicions (2007)