A mitjanit, se sent lluny la remor dels molins. Al de Benifairó, Satdon Bolalà pretén moldre tot un cabàs de forment, a pesar que el moliner té l’ordre d’Elel Baia, l’arrendador i potser el més ric de l’alqueria, de moldre d’almud en almud.

Ferran Garcia-Oliver, La vall de les sis mesquites: el treball i la vida a la Valldigna medieval (Publicacions de la Universitat de València, 2003)

Ara em ve al cap una llarga digressió sobre les diferències en la mesura de les distàncies en èpoques diverses i en cultures pròximes o llunyanes que Saramago introduïa en la novel·la El viatge de l’elefant. I posava com a exemple «l’almud, mesura de capacitat que es dividia en dotze canades o quaranta-vuit quartins, i que a Lisboa equivalia, fent números rodons, a setze litres i mig, i a Porto a vint-i-cinc litres».
   És sorprenent comprovar la velocitat a què estan exposades a desaparèixer les mesures que hem conegut i que ens han donat la mida justa de les coses. De fet, quan era petita, recordo haver anat a comprar amb l’encàrrec explícit de ma iaia de portar mitja lliura de pernil dolç, sense poder verificar de cap manera que el que em donaven era realment el que els havia demanat.

Teresa Tort, «Espetència», dins 100 paraules ebrenques (Valls: Cossetània, 2019)