El tracte que ha tingut la ciutat de València amb el seu patrimoni rural arquitectònic i el seu medi natural passarà a la història de les indignitats urbanes i als manuals d’urbanisme de les universitats de tot el planeta (per estudiar el que no cal fer). Com han pogut desaparèixer les alqueries de Campanar i de la Punta tan impunement? Com es pot haver fet desaparèixer el matalàs de frescor de les hortes del voltant de la ciutat? Aquest era el seu vertader pulmó verd i no el jardí del Túria.

Paco Tortosa, «La Copa de l’Amèrica i la desagraïda ciutat de València» (Turia, 19-25 de desembre del 2003)

Hi havia els vells i velles, magres, esdentegats, lents i encorbats, sempre de negre. Ningú no sabia on podien viure. Potser buscaven aixopluc en alguna vella barraca esbucada, o entre quatre parets rònegues d’una alqueria sense amo. O potser a casa d’una filla que just si tenia per donar als seus mateixos fills. Caminaven a poc a poc, amb un bastó i un farcellet al braç, sempre ran de les parets si era d’estiu, i buscant el sol si era d’hivern.

Joan F. Mira, Els cucs de seda (València: Tres i Quatre, 1975), pàg. 110