La seva cara era d’un caient pacífic i resignat: nas alt i fi de línies; llavis prims sobre una barba menuda i, sota un front ratllat d’arrugues, uns ulls blaus, apagats i dolços, d’aquells que sempre sembla que demanin clemència. Devia haver sigut de bona estatura, perquè ara, corbat com era, encara alçava força.

Marià Vayreda, La punyalada (1904)

El col·legi, que encara avui dia s’alça com una fortalesa al costat del canal industrial i a tocar del riu, també funcionava com a internat. Hi venien a parar nens de casa bona de la Garriga, de Puigcerdà, de la Seu d’Urgell, de Barcelona capital. La seva simple presència redoblava l’aire burgès que anhelaven els nostres pares. El que ells ignoraven és que la fama de conflictius precedia aquests casos perduts i mai no s’integraven. Els devíem semblar pagesos de mans grosses i costums primitius, que només sabíem jugar a cavall fort. A l’hora de gimnàstica duien xandalls de marca, amb els logotips dels col·legis exclusius que havien hagut d’abandonar, i entre ells parlaven una altra mena de castellà, més empastifat. Els hermanos els allisaven més sovint que als que érem del poble, com si les plantofades estiguessin incloses en la factura mensual que pagaven els seus papàs.

Jordi Puntí, Els castellans (Barcelona: L’Avenç, 2011), pàg. 47