—Ja ho diu el ditxo: «Qui amb dones va i burros mena, tot el camí passa pena» —saltà l’obrer.
   —I bé! Són gustos —objectà en Jeroni.
   —I què sabeu vós de senyores? —replicà el vell Merly, tot enardit, refregant-se el sotabarba, que duia retallat com un patró de mar.
   —Ai cabàs! Com si no n’hagués vista mai cap, de senyora!
   —I és clar que no n’heu vistes, com donya Isabel.

Narcís Oller, Vilaniu (1885)

Ens aconsellaven que treballéssim a l’hort amb màscares de gasa i amb guants de goma. I que enterréssim la cendra del forn. Enterrar la cendra. Oh, oh, oh… Aleshores va venir un científic important i va pronunciar un discurs al club, va dir que calia rentar la llenya. Ai, cabàs! Aquesta sí que és bona! Me’n feia creus, del que sentia dir! Ens van ordenar rentar les fundes, les flassades, els llençols, les cortines… Però si eren dins de casa! Dins d’armaris i baguls. Quina radiació pot haver-hi, a les cases? Darrere de les finestres? Darrere de les portes?

Svetlana Aleksiévitx, La pregària de Txernòbil (Barcelona: Raig Verd, 2016), traducció de Marta Rebón