—No sé res —va dir rebufant—. A dalt fa cinc hores que dura l’escorcoll. És tot el que li puc dir.
   —Què hi busquen?
   —No ho sé. De debò que no ho sé. Jo fa cinc hores que sóc aquí, des que s’han endut els detinguts… I ara, sisplau, Virgínia…
   Amb les celles va indicar-li el camí de la porta perquè no li busqués més les pessigolles.

Xavier Bosch, Se sabrà tot (Barcelona: Proa, 2010)

I ell, en lloc d’acoquinar-se i perdre’s de vista… —no, senyora!—, va i se m’encara amb els hòmens, fent-se el valent… No vaig tindre altre remei que posar-me enmig de tots i, com vaig poder —amb els ulls astorats i plens de llàgrimes—, li vaig dir que fera el favor d’agarrar el camí de la porta i no tornar, que les sangs de tots anaven massa calentes i podia passar qualsevol calamitat…
   No es pot imaginar ningú com vaig plorar aquell dia!, i l’altre i el de més cap allà!…

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)