En una ocasió em va acabar els quartos veure com les meves pintures eren enviades a l’estranger a través d’una secció del Ministeri d’Afers Estrangers embalades en unes caixes amb unes etiquetes que deien més o menys: «Material de propaganda de España». A partir d’aleshores, vaig decidir que només seria jo el qui triaria el lloc convenient per exposar la meva obra en tota avinentesa. Però vaig saber que a alguns funcionaris o comissaris que en aquell Ministeri s’encarregaven de les qüestions artístiques fora de l’Estat espanyol no els agradava que precisament fos jo el qui triés quan i com.

Antoni Tàpies, Memòria personal. Fragment per a una autobiografia (Barcelona: Crítica, 1977), pàg. 234

Nosaltres volíem per a la nostra revista [Dau al Set] coses més fortes i vivents. En Prats ens va encoratjar i la vam tirar endavant. En gran part ens van fallar els propòsits i en Tharrats [que tenia una petita impremta] no va voler imprimir els millors números, ja fos per dificultats econòmiques, per escrúpols de consciència o per por a la censura. A més a més, vam descobrir que hi havia un capellà que l’aconsellava, cosa que ens va acabar els quartos. Fou una pena perquè la revista potser hauria estat més important. De tota manera, els primers números tenen un cert interès.

Antoni Tàpies, Memòria personal (Barcelona: Crítica, 1977), pàg. 212