Els nens dels nostres dies aprenen «el seu» llenguatge d’una manera molt distinta de la que va servir als seus pares per a aprendre el seu. Com a mínim. La interpretació s’hi insinua. La «maternitat» dels idiomes disminueix a ulls veients. Per a bé o per a mal, així és.

Joan Fuster, «Les llengües de demà» (1972), reproduït a Escrits sobre la llengua (València: Tàndem, 1994)

Ara, arran de l’últim compàs, va començar el neguit per veure quin afortunat estrenaria el cementiri. De malalts, n’hi havia, però això de la mort sempre és incert i ningú no es decidia a anar-se’n a l’altre barri. Finalment, va parèixer que la tendència volia canviar. «A la conjunció dels planetes, Caietana —va explicar-me anys més tard l’avi Carmel, donat a l’observació astronòmica—, el cos hi és molt sensible», i dos dels malalts van empitjorar a ulls veients.

Jesús Moncada, «Cinc cobriments de cor al casal dels Móra», dins Calaveres atònites (Barcelona: La Magrana, 2000)