Jo estava fermament decidit a escapar-me i ja feia càlculs per tornar a Barcelona amb tren, a peu fins i tot, però no va caldre. Em van tornar allà dins. L’home va dir fàstics de mi, però no se’l van creure. Jo encara estava baldat, em feia mal tot, duia un ull de vellut i la cara plena de crostes i quan em van portar al metge em van trobar una costella esquerdada. Sor Mercedes em va dir que aquell home era un mal cristià i que no el volien veure més. Sor Mercedes em va semblar la millor dona del món, la mare que hauria volgut tenir.

Ramon Solsona, L’home de la maleta (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 219

Quan em vaig tornar a despertar, el quadre era el següent. En l’aspecte mèdic, tenia el cap embenat i un ull de vellut, mentre que el timbaler del Bruc, potser cansat de tanta brega, havia rebaixat notablement la intensitat dels repics. En el cronològic, era mig matí, segons vaig deduir hàbilment per la inclinació dels raigs de sol a la finestra, que permetien llegir perfectament el rellotge de la sala a través de la porta oberta. En l’assistencial, tenia la becària en funcions d’infermera abocada damunt meu, passant-me un mocador per les vores dels llavis. Potser massa abocada i tot, segons com. En l’estratègic, la padrina feia conjectures sobre els punts foscos de la situació. Que, al seu parer, no eren precisament els meus ulls de vellut. Cap de les dues havia parat esment que acabava d’obrir els ulls.

Pau Vidal, Aigua bruta (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 148