Durant els dos primers dies de la crisi, em vaig automedicar amb tot allò que trobava en la meva farmaciola. El diumenge vam intentar localitzar el nostre metge de capçalera i, seguidament, els amics de la professió, però, com ja era previsible, no vam trobar ningú. No quedava cap altre recurs sinó el de les pàgines grogues i, al cap d’algunes temptatives frustrades, va sorgir un metge, disposat a venir immediatament.
   Vivia a la Diagonal i la Lluïsa i jo vam analitzar la situació —sense prou elements de judici— i vam arribar a la conclusió que la visita facultativa ens costaria un ull de la cara. O sigui, doncs, que al mal de cap hi afegiríem un maldecap.

Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 4 (Barcelona: Pòrtic, 1996), pàg. 213

Han descobert que surts amb un profe (tens un germà que tot ho xerra) i han reaccionat com era previsible. Enfilant-se per les parets de marbre venecià. El pare t’ha prohibit que arribis més tard de les onze i t’ha recordat que els teus estudis de turisme li costen un ull de la cara. Xantatge moral, vaja.

Eva Piquer, Alícia al país de la televisió (Barcelona: Empúries, 1999), pàg. 29