En el llostre d’un matí d’Orient, Alger la Blanca s’orejava a dalt de la seua badia. Les cases salades i cúbiques de la vila àrab, l’alcassaba, s’empeltaven en les instal·lacions portuàries, en el passeig marítim i les seues arcades, en els gratacels de la ciutat moderna a rampeu dels pujols verds. Imagineu una xarxa de cascades que saltaven de roca en roca. Tots aquells daus blancs, aquelles cases blanques i aquells atzucacs foscos eren el reialme del Front de Libération Nationale, organització terrorista que de dos anys ençà lluitava contra l’exèrcit francès.

Joan-Daniel Bezsonoff, La presonera d’Alger (Barcelona: Empúries, 2002), pàg. 15

Apunta l’alba. El fons es va il·luminant gradualment fins a fer-se visible una part del mur d’una torre, a rampeu de la qual s’entreveu la figura d’un home que treballa amb una eina a la mà.
Cor dels vents: Molt alta serà la torre,
         filla del treball obscur!
         ¿Qui fondrà el batall de bronze
         que bategarà en l’atzur?

Agustí Bartra, «La torre i la campana», dins L’evangeli del vent (1956)