Quan em van tirar a dintre, d’una empenta, engolit per aquella fúria d’aigua, em va semblar que jo també era aigua, que el meu cos d’ossos i de carn era una nosa que s’havia quedat a la riba amb els homes que m’havien tirat a l’aigua perquè en fessin el que volguessin. I que jo, de debò, saltava fet aigua i bromera, amb l’aigua i amb la bromera; i que se’m podia agafar a grapats i que lliscaria entre els dits i que se’m podia beure…

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Barcelona: Club Editor, 1986)