Amb la poca força que li queda, el pare m’estira cap a ell i, a cau d’orella —i amb una veu que sembla sortir-li del fons dels pulmons—, em diu que m’ha de dir una cosa important i que, sisplau, tanqui la porta. Li demano a la infermera que ens deixi sols. El pare s’incorpora una mica i em demana aigua. M’adono que té uns pèls enormes als narius i a les orelles, i el pijama tacat, probablement de sopa.

Sergi Pàmies, «El desenllaç», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006), pàg. 130

Tot devia començar (principi de la fi del que s’explicarà) quan un nen àrab va entrar pel carrer Vilalegra, procedent de la ronda, cridant paraules inintel·ligibles en orelles cristianes. Es veu que la senyora de la terrassa florida que viu a l’edifici del costat del meu estudi —la que sempre es queixa que els de la Dance Factory no la deixen viure amb el seu claqué— passava pel mateix carrer quan el sagal àrab arribava a la carnisseria dels Alí, l’amo de la qual, com de costum, era a la porta controlant les entrades i sortides de la gent. L’home va fer gestos al nen perquè s’hi acostés i el nen, tremolant com un pardal, s’hi va acostar i li va dir alguna cosa a cau d’orella. L’home continuava a la porta del seu establiment quan la senyora de la terrassa florida s’hi va acostar i li va preguntar: «Què cridava el nen, amb aquella plorera?», i ell va contestar, impassible, sense deixar de fumar: «Que han mort el meu fill Karim».

Julià de Jòdar, El desertor en el camp de batalla (Barcelona: Proa, 2013)