Estem sense mòbil i ens veiem perduts! Què passarà si algú ens truca precisament ara? I si necessitem fer una trucada? Hem quedat aïllats del món, desvalguts! Potser no hi ha cap urgència que requereixi fer servir el mòbil, però com podrem mantenir-nos sense conèixer les últimes notícies, el darrer comentari d’algun amic? I si hem de fer cua en un establiment, com ens entretindrem? […] Qui se senti així pateix nomofòbia, que es defineix com la por irracional de sortir de casa sense el telèfon mòbil.

Xavier Duran, 100 paraules amb molta història (Valls: Cossetània, 2026), pàg. 253

Fa hores que són al llit, sense mirar el rellotge. Ni el mòbil. Se n’han separat de mutu acord després que dues trucades seguides els haguessin tallat l’allioli quan intentaven posar-se a to per repetir la rebolcada. A la primera interrupció tot han estat rialles, però la segona els ha tocat més els nassos. A banda de silenciar-los, han decidit deixar els mòbils a la taula del menjador. Ara la Sol el troba a faltar. Salta del llit i s’esmuny cap al menjador.
   —Se’n diu nomofòbia —la renya el Garota, tirant de cultura de suplement dominical.
   —Tu sí que dius coses rares, tros de pedant!

Màrius Serra, Jugar-s’hi la vida (Barcelona: Ara Llibres, 2019)