Xavier Duran

Nomofòbia. De l’anglès nomophobia, abreviatura de no-mobile-phone phobia, ‘por d’estar sense mòbil’.

Estem sense mòbil i ens veiem perduts! Què passarà si algú ens truca precisament ara? I si necessitem fer una trucada? Hem quedat aïllats del món, desvalguts! Potser no hi ha cap urgència que requereixi fer servir el mòbil, però com podrem mantenir-nos sense conèixer les últimes notícies, el darrer comentari d’algun amic? I si hem de fer cua en un establiment, com ens entretindrem? I encara pitjor: potser es presentarà l’ocasió de fer una fotografia original o d’un esdeveniment important. I no podrem! I si trobem alguna dada o anunci que ens interessi, haurem d’agafar paper i bolígraf, com es feia abans, en comptes de fotografiar-ho.

Qui se senti així pateix nomofòbia, que es defineix com la por irracional de sortir de casa sense el telèfon mòbil. El terme va sorgir cap al 2008 i es va crear en anglès: no-mobile-phone phobia es va contraure fins a nomophobia, ‘por d’estar sense el mòbil’. L’Oficina de Correus del Regne Unit va encarregar un estudi per esbrinar si els usuaris habituals de telèfons mòbils patien ansietat quan no el portaven. Amb una mostra de més de dues mil persones, va constatar que gairebé el 53 % dels usuaris sentien ansietat si no portaven el mòbil, si se’ls havia acabat la bateria o el crèdit o si no tenien cobertura. Entre els homes eren el 58% i entre les dones el percentatge baixava al 48%.

És ben curiós que el terme hagués sorgit molt abans que s’inventessin els mòbils i fins tot el telèfon. Un religiós i escriptor escocès, Ralph Wardlaw, va crear la paraula el 1857 a partir del grec nómos, el ‘conjunt de lleis que governen el comportament humà’. Ho va definir com ‘por o menyspreu per les lleis’. Només n’hem trobat una referència, cosa que deu indicar que la seva proposta no va tenir gaire predicament.

Després de l’estudi encarregat pel servei de correus britànic, se n’han fet d’altres i s’ha vist que la nomofòbia no ha parat d’augmentar. El 2018, amb un nombre reduït d’usuaris, 188, d’entre 15 i 55 anys, es va comprovar que el 47,87 % tenien nomofòbia lleu, en el 46,28 % era moderada i en un 2,66 % la nomofòbia era greu. La gent jove amb estudis superiors era més propensa a patir-la. La recerca es va publicar el 2025 a l’European Journal of Cardiovascular Medicine. S’han fet estudis a diversos països i els resultats han estat semblants.

De moment, la nomofòbia no s’ha inclòs en el manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals (DSM), tot i que alguns metges i psicòlegs ho han demanat. El que sí que s’ha preparat és un test específic, el Qüestionari de Nomofòbia (NMP-Q), per establir qui la pateix. El que es recomana són intervencions conductuals per reduir la dependència del mòbil i l’angoixa que crea no tenir-lo. En tot cas, sembla necessari que si sentim massa dependència del mòbil busquem ajut per reduir-la. La paradoxa és que avui bona part de la informació, per exemple sobre com superar la nomofòbia, la busquem a través del mòbil.

Xavier Duran, 100 paraules amb molta història (Valls: Cossetània, 2026), pàg. 253-255