Josep Pla

Vostè té un prejudici contra les llegendes. A mi, les llegendes, si no són massa ferotges, m’encanten, i la grandesa de l’Epifania, la grandesa humana d’aquest episodi, consisteix, precisament, en la saturació llegendària que conté. Imaginar dos, tres, sis, vuit rondinaires d’aquest volum que eren, probablement, grans propietaris del país, donats, per lluitar contra l’insomni, a la misteriosa mania de mirar el cel, vestits amb robes aparatoses, portant al cap la cucurulla pedantesca esmaltada de llunes i d’estrelles que porten encara avui els savis que es donen importància; imaginar un grup de displicents i eixarreïts, doctes personatges, davant del misteri d’un naixement en un estable, això no és llegenda, ni màgia, sinó pura realitat humana i divina. La llegenda més bella neix d’una escena d’humiliació —d’una humiliació que, coneixent la manera d’ésser dels savis, posa la pell de gallina. Veure uns savis emocionats davant d’un naixement, havent abandonat la presumpció de la saviesa, la presumpció que els alimenta, l’orgull, la tossuderia i l’eixarreïment, té un sentit agudíssim.

Vegi, per altra part, com aquesta llegenda s’ha transformat a través del temps. Els personatges oferiren a la criatura or, encens i mirra, i en vista d’això els papàs i les mamàs dels nostres dies, per esperit d’imitació, ofereixen, en tal dia com avui, als seus fills, els presents que poden. Fer presents, regalar coses, és molt agradable, tant per qui els fa com per qui els rep, i per això, quan arriba el dia d’avui, els avariciosos passen un mal dia, perquè la generositat dels altres els cobreix de ridícul. En el restant de l’any els avariciosos queden esfumats, camuflats, en el que podríem anomenar l’avarícia general progressiva. Pels Reis, queden en descobert… És clar que, si pogués ésser, caldria donar a les criatures or, encens i mirra; però, com que l’or i la mirra han desaparegut i l’encens escasseja d’una manera visible, no hi ha més remei que suplir-ho amb cavalls de cartó, nines, bicicletes, soldats de plom, llaminadures i tota classe de joguines. Els papàs passen d’aquesta manera el millor dia de l’any, perquè no hi ha res com l’exercici de la generositat per a passar agradablement l’estona, i les criatures, que pel fet d’ésser-ho no són més que purs animalets a qui agrada, és clar, més captar que oferir, passen també un dia magnífic. El passen tan bo, que el millor, el dia dels Reis, és portar-los al llit dues hores abans de l’hora habitual, perquè es posen pesadíssims d’alegria. La meva modesta reflexió és, doncs, aquesta: quan una llegenda és tan bella per a convertir-se en felicitat general tangible, el millor és considerar-la, encara que només sigui per unes hores, com l’essència de la realitat mateixa.

Josep Pla, «Els tres Reis» (fragment), dins Les hores (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 23-24