Dona Maria Antònia obrí els ulls.
   —No parleu de començar obres. No m’agrada veure picapedrers, que tot ho umplen de pols.
   —Parlàvem d’òperes.
   Ella amenaçà l’espòs, entre somrient i enfadada.
   —Tonet, Tonet… No m’agrada sentir parlar d’òperes.
   —No em venguis ara amb històries passades.
   —Passades? No ho sé, si són passades…
   —Vols dir, que no trobes que hi estam, ben passats?
   Ella torna a caure ràpidament dins els seus ensomnis mentre murmurava:
   —Ja ho sé que està penedit… Com que no li queda altre remei…

Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (1961)

Eixa dialèctica entre eternitat i impossibilitat em va fer pres del mal poètic per excel·lència: l’ensomni. Vist en perspectiva, no vaig saber eixir del laberint.

Rafa Lahuerta Yúfera, Noruega (València: Drassana, 2020), pàg. 28