Dies enrere, va morir un capellà cèlebre al Baix Empordà. Dos veïns de l’altra banda de les Gavarres, de Cassà de la Selva, comentaven la notícia. «Oh, el mossèn ja tenia temps…», va apuntar un. «Prou! Cap a noranta anys…», va confirmar l’altre. És un diàleg que deu resultar confús per a molts catalans d’ara. Avui usem l’expressió tenir temps gairebé només en negatiu i amb un significat ben diferent del que agafa a la conversa anterior. Ningú no té gaire temps per a res. Sobretot sembla que no tenim temps per a les coses bones i serenes de la vida. L’expressió, però, sota la forma que la deia aquell home, pren una força especial, es torna gràvida. Llengua prenyada, plena, no pas buida i trivial. Tenir temps, és a dir, acumular dies i anys, experiència, vida viscuda.

Miquel Pairolí, La vida a la menuda. Dietaris (1990-2010) (Girona: Curbet, 2016), pàg. 379