D’aleshores ençà, l’Albert va començar a rebre visites ben diverses. Comerciants de Perpinyà, jornalers que, fugint de la pobresa més extrema, s’havien llogat a ciutat i venien al poble de temps en temps; fins i tot, rústecs pagesos de masos apartats que el miraven de reüll. Tothom parlava d’ell. L’anomenaven «el bruixot», o «aquell doctor tan estrany».

Núria Esponellà, Gran Cafè (Barcelona: Columna, 1998)

Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l’altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l’alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!

Joan Vinyoli, «El campanar», dins Les hores retrobades (1951)