Maria Àngels Anglada

Permeteu-me començar com comencen els mites: temps era temps, en nits de lluna plena, quan encara no s’entreveien els límits de la terra i el cel, quan els déus i els homes vivien junts, va viure prop de l’actual Grècia una criatura gegantina, fill dels Titans, al qual van posar el nom de Prometeu. Un dia, Prometeu va robar el foc sagrat dels déus per donar-lo als homes i amb aquest regal, el domini del foc, es va voler simbolitzar la distinció de la raça humana per sobre de les altres espècies i el naixement d’una nova qualitat humana, la intel·ligència.

Gràcies al foc els homes van ser capaços de multiplicar les seves capacitats: van poder fabricar eines que van permetre treballar millor els conreus del camp, van construir habitatges millors i van aprendre a menjar més bé. La història, però, no s’acaba aquí: la mateixa intel·ligència també va dur-los, als homes, la capacitat de fer-se preguntes: «d’on venim?», «què hi fem al món?», «com és que pensem?», «com s’ha format el món?» «qui l’ha fet?»… I no només la capacitat de preguntar-se, també la de mirar de respondre tots aquests interrogants a partir de l’observació.

Les primeres respostes, les més elementals, van arribar després de posar-hi molta imaginació i, de bon començament, les van acompanyar amb tocs de màgia i superstició. D’aquest primer estadi en diem pensament mític. No va ser fins molts anys més tard que les respostes van començar a tenir criteris racionals i lògics, a partir d’estudis i comprovacions: el pensament racional.

Tornem, però, a Prometeu. Com s’ha dit i explica la seva llegenda, va ser ell qui va donar als homes l’empenta necessària perquè el gènere humà comencés a voler explicar el món que l’envoltava, iniciant-se així en la cursa del saber, que encara correm. Primer a través del pensament mític, després a cavall del pensament racional.

Maria Àngels Anglada, Relats de mitologia: herois i déus (Barcelona: Proa, 2008)